Bloc d’en Marc Sallas

Quan un col·lectiu humà es planteja reptes sempre hi ha un cert punt d’inseguretat, de dubte sa i, en certa manera de vertigen. Suposo que la seguretat al 100% no existeix mai i sempre queda una mica de dubte a l’hora de llençar-se a la piscina. El dubte és sa i, fins i tot, la por és necessària per a plantejar-se segons quins reptes.

En la nostra acció política tots ens hem preguntat si estàvem preparats per fer el següent pas, bé sigui muntar un Correllengua a la nostra ciutat, bé sigui obrir un Casal, començar la publicació d’una revista, muntar una assemblea de joves, presentar-nos a unes eleccions locals o, a nivell més personal, entrar a militar en un lloc o un altre. Sovint se’ns obre als peus l’abisme humà de la inseguretat. Seré capaç? Serem capaços?

M’imagino que els bolxevics devien sentir també aquest dubte el 1905 i el 1917, que els irlandesos del Sinn Féin i l’IRA devien tenir tres quartes parts d’aquest sentiment davant dels fets de Pasqua de 1916 i que els « 82 pirats » que es van enfilar al Granma el novembre de 1956 tampoc no les devien tenir totes. Tampoc la desena de joves bascos que van fundar l’independentisme modern al seu país i que van acabar empunyant les armes ho devien tenir senzill… i de preparats, de ben segur que no ho estaven.

Segur que de tots aquells fets en devien poder extreure alguna conclusió, augmentar la seva experiència i afinar els seus anàlisis. I anant a casa nostra, aquells que ara fa 30 anys van muntar una organització per a practicar la propaganda armada, no devien tenir tanta preparació com els seus (els nostres) enemics: l’exèrcit, l’estat i tots els poders fàctics, regionals i estatals. En tots els casos, però, trobem un denominador comú fruit del seu compromís amb la causa que defensaven: l’esperit de sacrifici i de superació i la capacitat d’assumir reptes.

Explico tot això perquè sovint em trobo amb un sentiment d’inferioritat molt extès entre la militància, entre aquelles persones que lluiten per un món i un país millor. Aquest complexe és, per mi, un reflex de la lluita ideològica que sobre nosaltres practiquen. El bombardeig ideològic constant fa que ens sentim impotents davant tot el seu entramat i ens costa molt de veure’n les escletxes. Sentim que no podem respondre tècnicament a moltes qüestions i ens costa veure que el fons d’aquestes no és tècnic si no polític.

Aquesta entrada fou publicada el Friday, 24/04/2009 (12:28) i està arxivada dins Països Catalans. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.