Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar
Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions.
Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu.
Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells. I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.
Per mi aquella manifestació va significar la primera mobilització massiva per reclamar l’autodeterminació del meu país. Sona bèstia, però fins aleshores jo no havia pogut anar mai a cap manifestació per reivindicar la plena sobirania dels Països Catalans de bracet amb gent de totes les edats, de tendències polítiques que no eren exactament la meva i, sobretot, no ho m’havia pogut manifestar mai amb tanta gent. Recordo que tres hores després de l’inici oficial de la marxa encara estàvem a la plaça Espanya i tothom deia que el cap de la mobilització ja havia arribat a plç. Catalunya. No sé quanta gent volia dir allò, però eren molts més dels que jo havia vist mai mobilitzats per un tema com aquest.
Fetes aquestes reflexions potser massa personals, què en queda políticament d’allò? Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort. Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra. Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Tampoc podem dir que l’autonomisme es trobi tocat de mort, desgraciadament. Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada (les del País Valenicià i les Illes sí que ho estan, d’acabades) la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre país des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
20 de February, 2009 - 11:30
Totalment d’acord amb el sentit de l’artcle, ja ho saps.