Bloc d’en Marc Sallas

Aquest mes és un mes de commemoracions. De molts diversos tipus, segurament, però a mi em toca parlar, ara i aquí, de les polítiques lligades a la nostra ciutat. Vilaweb Badalona ens recordava el dimarts que feia 70 anys que les tropes feixistes havien entrat per la carretera que després portaria el nom de la data: Avenida 27 de enero. L’actual carretera, o Francesc Macià, o carrer de la Creu la van batejar amb la data del dia que van “alliberar” Badalona. Al llarg de 40 anys els badalonins i badalonines trepitjaven aquest carrer mentre podien recordar aquell fatídic dia. I és que, com he pogut comprovar a partir d’allò que en diuen memòria oral, la gent gran té molt present aquella data de fa 70 anys.

Aquesta setmana he parlat amb les meves dues àvies i el meu avi,i els tres recordaven exactament el que estaven fent en aquells moments, o el que els hi va passar immediatament després que entressis els fatxes a Badalona. Una a Casagemes, l’altra al Centre i l’altre al Progrés. Tots eren petits, però allò els va marcar per tota la vida i encara els continua marcant. Precisament la seva actitud de por davant certes propostes polítiques l’atribueixo, i amb molta raó, a l’anestèsia que va representar el règim franquista. Com ens expliquem, si no, que encara no ens haguem recuperat d’aquell cop? Com ens expliquem, si no, que el país no hagi pogut tornar a tenir organitzacions populars de tot tipus, una intel·lectualitat compromesa i un teixit social de base tan ampli i plural? De la guerra no ens n’hem recuperat encara, i no ho farem fins que puguem tornar-nos a mirar a la cara per dir que som capaços de construir projectes que ens facin una mica més lliures.

Fent un salt en la història em situo al gener de 1999. Aleshores jo ja militava des de feia un any a una organització que es deia Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA) i ho feia juntament amb uns companys que tenien més edat que jo. Alguns d’ells estaven a la universitat i d’altres ja treballaven. Amb ells vaig organitzar-me per primera vegada políticament. Com que alguns d’ells ja trepitjaven la UAB (jo vaig tardar un parell d’anys a fer-ho) es van passar la reunió setmanal següent explicant com havia anat la càrrega policial que la policia havia fet al campus. La meva sensació era d’al·lucinació, les seves històries eren fascinants i em creixien les ganes per anar a estudiar alguna carrera, era igual quina. Allò va ser el 14 de gener, un dijous.

El dijous següent, dia 21, i després d’alguns preparatius més o menys ben fets, tot un seguit d’organitzacions i de gent jove de Badalona i rodalies vam llençar-nos al carrer per manifestar-nos contra el rei d’Espanya, que visitava la ciutat per un doble motiu: inaugurar la restauració del Teatre Zorrilla i rebre les claus d’or de la ciutat que el govern del PSOE i CiU li van entregar. Posteriorment cap altre govern les hi ha retirat, malgrat que per l’Ajuntament hi han passat republicans, comunistes, ecologistes, independentistes (sic)… la mani no va estar ben organitzada, m’atreviria a dir, i ens acorralar i intimidar força mentre el rei i la patuleia local es passejava impunement. Tanmateix va ser el meu primer acte polític de masses a Badalona i el recordo molt vivament.

I el dijous 28 de gener de 1999 vam culminar un dels millors mesos d’aquella època. A 5 mesos de les eleccions locals i europees, l’assemblea local de la PUA (l’Atzagaia) va convidar a parlar a l’Iker Casanovas i en Jose María Lorenzo Espinosa, ambdós militants de l’esquerra abertzale que en aquells moments feien campanya per Euskal Herritarrok (EH) al Parlament europeu. Recordo la sala del CC de Dalt la Vila a rebentar. Poder parlar amb ells dos una estona abans i després de la seva xerrada i, sobretot, escoltar la xerrada que va presentar el company David Campos, em va ajudar a entendre part del que passa en aquell país. Fins aleshores tot havien estat titulars de diaris malintencionats i poca cosa més. Després he sigut lector de diferents llibres sobre el conflicte basc, alguns escrits per aquests dos militants. Per cert, des d’aquí m’agradaria adreçar una abraçada a l’Iker, que actualment compleix presó en alguna presó espanyola per culpa del sumari 18/98. Com veieu va ser un mes intens.

I ja per acabar: el 21 de gener de 2001 inauguràvem el Casal Antoni Sala amb una xerrada del company i veterà militant Agustí Barrera. Actualment l’Agustí ens fot la vara des de la CUP d’Arenys de Munt, de la qual cosa li estic molt agraït. Precisament el nom que vam decidir donar al Casal, després d’hores de discussió, enllaça amb la primera part de l’article. L’Antoni Sala, patriota revolucionari, va ser el primer badaloní mort al front. Les fonts el situen a finals d’agost del 1936. D’aleshores ençà la meva ciutat ha canviat un munt, el país també i el món tres quarts del mateix. Però penso que l’Antoni Sala no anava tant desencaminat: malgrat tenir una elit política al servei d’uns interessos aliens als meus, cal continuar el camí que ell i molts més van assenyalar.

Aquesta entrada fou publicada el Thursday, 29/01/2009 (00:09) i està arxivada dins Badalona. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.