Algunes idees a l’entorn de la darrera Assemblea Nacional
Diumenge passat la CUP va celebrar l’Assemblea Nacional extraordinària a Mataró que s’havia convocat el mes de juny passat. Tot plegat ha estat la culminació de mig any de feina, de debats intensos, visites als nuclis i hores de discussió entre companys.
A l’Assemblea de Mataró hi arribàvem amb quatre ponències que posaven l’èmfasi en els diferents pilars que conformen la CUP. Apostes rotundes per un municipalisme d’alliberament i per una reterritorialització de la organització, fins a propostes de vertebració d’una organització i d’un discurs nacional. Cap de les propostes que teníem sobre la taula suposava un canvi de 180 graus respecte al rumb que havíem portat fins diumenge passat: construir el país des de la base i per la base, des de l’esquerra.
Aquest fet, la manca de propostes antagòniques, o el xoc de trens, com es vulgui dir, suposa un cert nivell de maduresa per una organització com la CUP que, fins a la data, havia funcionat molt poc com una organització i molt com una coordinadora de col·lectius d’Unitat Popular locals. La pròpia dinànica ens ha portat a superar aquesta situació, cosa que suposa un creixement natural molt saludable. Potser ens trobem davant d’una nova fase de superació del localisme propiciat per la feblesa de les organitzacions del moviment. Aquesta feblesa impedia la construcció d’una autèntica dinàmica i discursos nacionals i propiciava, com ja s’ha dit, un localisme absurd des d’una òptica independentista i revolucionària.
Precisament aquí és on trobem el punt més important, a la meva manera d’entendre-ho, de l’Assemblea del diumenge passat. Els grans mitjans, aquells que tanta por ens fan i tan estigmantitzats ens tenen, s’han centrat en el tema electoral, cosa normal, per altra banda. Ara bé, com deia, el punt més important no ha estat aquest. Que la CUP voti, aprovi i posi per escrit que és una organització nacional de l’independentisme i la punta de llança de la Unitat Popular catalana és, sens dubte, un gran pas endavant per l’esquerra independentista. Això no és un foc d’encenalls, és el resultat d’una experiència viscuda per la militància de la CUP als seus nuclis a partir del seu treball local. Tinguem-ho clar: que la CUP esdevingui aquest referent no és perquè ningú, en un soterrani fosc, ho hagi decidit, és perquè la pròpia dinàmica i la necessitat política del moment ens hi ha portat.
Per altra banda, vam poder discutir (en un format que molts vam criticar en el seu moment) sobre el concepte d’Unitat Popular, molt utilitzat però poc conegut. Entendre aquest projecte, aquesta alternativa política com una proposta de l’independentisme revolucionàri a la resta de sectors populars del país, no era quelcom que tinguéssim tan coll avall com ara pot semblar. La CUP ens serveix i ens servirà per sortir del cercle (massa) endogàmic de l’esquerra independentista i obrir-nos a nous sectors populars. És, doncs, la organització més capaç per tendir una mà al nostre poble, de fer una crida clara i ferma a l’autoorganització d’aquest i fer-nos avançar, amb el conjunt del moviment, cap els nostres objectius polítics.
La feina tot just acaba de començar, però tots plegats hem de reconèixer que el que hem discutit i aprovat fa tot just uns dies, posa unes molt bones bases per fer avançar la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista.
26 de January, 2009 - 13:57
Es pot posar per escrit el que es vulgui, però és fals que sigui l’organització nacional de l’independentisme, per representativitat, només a l’assemblea d’una organització juvenil ja hi havia tanta gent com a la de les CUP, i a la major part del país (el 95% de municipis i on viu el 98% de població) no hi ha cap CUP; i per limitacions polítiques: manca de discurs, treball i de praxi en la majoria de problemàtiques socials (com és normal si s’accepta la idea més realista que el que ha de fer, i fer-ho bé, és treballar en l’àmbit municpalista-institucional) hi ha un problema en això, i no es pot resoldre ignorant la realitat i tirant pel dret, simplement s’amaga i s’aplaça el problema
la disjuntiva entre política institucional i marginalitat és completament falsa i tramposa: es pot sortir del cercle més immediat mitjançant la política institucional i una miqueta de ressò mediàtic interessat i testimonial en premsa local en unes desenes de pobles, sí, i això s’ha d’aprofitar, però també s’ha de fer amb el treball als barris, en els moviments socials, en els llocs de treball o d’estudi mitjançant la tasca militant i l’activitat de mobilització i conscienciació social, amb mitjans de comunciació i socialització populars… qualsevol moviment polític rupturista sap que ha de comptar amb una base militant activa, sòlida i àmplia que pugui fer això, i no només amb un sector de votants i el petit espai que li deixin interessadament els mitjans de l’establishment, sempre que el seu discurs no se surti del “consens” ideològic imperant
però bé, és de suposar que seguirà actuant tothom com si els altres no existissin, i així anar fent, fins que el panorama es clarifiqui sol, amb el desgast que tot això suposarà, vista la incapacitat d’acceptar qualsevol argument discordant amb una línia preestablerta sense consens ni acord… una llàstima
apa salut
29 de January, 2009 - 16:38
Les hipotesis autoacomplertes són bastant lamentables. Si algú no té interès en fer expansió activa i després et recrimina una implantació baixa, això no s’hi val. I si aquest mateix no vol permetre l’afiliació individual i després compara militàncies, tampoc. Exactament el mateix amb el tema del discurs. Primer resulta que no és una prioritat i ara ens retreus que no en tenim? Quina barra!
És obvi que es pot sortir de la marginalitat de moltes maneres, però comparar la qualitat de la sortida de la marginalitat “a unes desenes de pobles” que ha suposat la CUP amb altres tipus de “sortides de la marginalitat” és intel·lectualment insultant. Digue’m si us plau, exemples comparables amb el què ha suposat la CUP per a l’Esquerra Independentista. La Cajei? El Sepc? Alerta? L’Accent? Endavant? L’MDT?
Quin mal hi ha a aprofitar les escletxes que et deixen els mitjans de comunicació? Si ho fan tots els moviments social i ningú els recrimina res, perquè carai ha de ser dolent per la CUP? No es tracta de que t’hi acceptin o no en funció de l’acomodat que estiguis a l’establishment, hi ha moltes altres raons per les quals, sense canviar el teu discurs, et poden fer aflorar (per desgastar als altres, per exemple). O és que has tingut mai cap problema en acceptar les escletxes informatives que han donat a la PDE (ebre) o a altres moviments socials de la mateixa línia?
La ponència escollida justament, no diu que es passarà dels altres i incorpora arguments plantejats per les altres dues. Ara, potser a tu t’és difícil arribar a consensos i només acceptes allò que va estrictament en la teva línia.
30 de January, 2009 - 11:59
En primer lloc no és cert que a l’assemblea d’una de les dues organitzacions juvenils de l’EI hi haugés més o tant gent com a l’assemblea nacional de la CUP. A la juvenil n’hi havia unes 200 i a la de la CUP entre acreditats i convidats s’apropàven a 350. Si que és cert que al 95 % dels municipis dels Paísos Catalans no hi ha CUP com també ho és que no hi ha cap organització (juvenil, sectorial, estratègica…) qui tingui implantació en el conjunt dels territoris. Aquesta és la realitat i l’hem d’acceptar amb tota la humiltat del món.
Però que a aquestes alçades es posi en qüestió que la CUP és l’organització que ha aconseguit més implantació en termes quantitatius i qualitatiu al territori em sembla un error. Precisament el que cal és treballar per continuar expandint el projecte i assolint una implantació gradual i arrelada, des del consens, el diàleg i la pràxi diària.
Jo no veig cap mena de contradicció en enfortir la CUP i prioritzar el treball de base amb moviments socials, tot escampant una teranyina de complicitats pel territori. Massa anys porta l’independentisme català mancat de referents i atomitzat per la disgregació orgànica i la marginalitat permanent, fet que es tradueix en una manca absoluta de perspectives. Ens cal una mica d’ordre intern i començar a bastir un moviment cohesionat, plural i obert, allunyat del dogmatisme i útil a les classes populars del país.
I aquí tothom hi té cabuda, la CUP pot jugar un paper referencial però les altres organitzacions han de continuar la seva tasca, colze a colze , ampliant base social i madurant políticament, construïnt un projecte revolucionari amb majúscules, un projecte que ens porti a la independència i el socialisme, en un procés complexe però viable i amb el suport d’un percentatge significatiu del poble català, un percentatge que mai anirà més enllà del 10% però que ara per ara no arriba ni al 0,5%. I penso que la CUP pot ser la punta de llança d’un moviment emergent.