Les darreres setmanes ha saltat a la llum pública el merder entre Llefianet i l’AV de Sant Joan Alt, o més concretament entre l’entitat i el president d’aquesta AVV. El problema ha saltat ara, però ja feia mesos que la gent de Llefianet rebia pressions (mobbing immobiliari) per part d’un home prou controvertit entre la gent del barri.
La primera pregunta és: si encara no sabem caminar, podem aprendre a anar en bici? Si no podem garantir que el sistema de rodalies funcioni amb el mínim exigible de qualitat, cal embrancar-se a construir un TAV que, per més conya, s’emporta els diners de la inversió pública que ens destinen al conjunt de la xarxa ferroviària?
Estem arribant a un punt on ens hem de plantejar nous horitzons per avançar. Cal mirar el futur sense la por dels límits dels marcs legals i l’autocensura que portem aplicant-nos. Els actuals paràmetres ja no ens són vàlids i només generen desengany i desencís. Delegar ja no il·lusiona, no genera esperaça en nosaltres mateixos, en el nostre futur.
Arribats aquest punt d’esgotament cal plantar cara als que ens parlen del realisme i del possibilisme com la solució als nostres problemes. Molt sovint aquests mateixos confonen realisme o possibilisme en el què els deixen fer, siguin els seus amos a Madrid, París o Brussel·les, sigui l’amo de classe. I això és un error que hem d’apendre (col·lectivament, com a poble, com a ciutat) a superar. És un error que no ja no ens podem permetre repetir. Ja no podem anar justificant certes actuacions com el mal menor o tolerar certes actituds clarament antidemocràtiques i gens progressistes perquè els seus responsables es reclamen d’esquerres.
El diari monàrquic La Vanguardia publicava el passat 12 d’abril un article interessantíssim que una badalonina inquieta em va fer arribar. Es tracta d’un article d’en Xavier Bru de Sala que, volent parlar d’un problema general als Països Catalans, toca un tema que les badalonines i badalonins patim molt d’aprop. L’article, per més conya, es titulava “Paradigma Badalona” i m’ha provocat algunes reflexions a l’entorn de les qüestions de fons que s’hi plantegen.
A la nostra ciutat n’hi ha uns quants que troben molt profitós mantenir ben separades les que anomen “dues Badalones”, és a dir la Badalona “autòctona” i la dels nouvinguts. Uns diuen que viuen en una mena de reserva espiritual i els altres diuen que “van a Badalona” quan es desplacen a la reserva. Resultat: es pensen que viuen a dues ciutats diferents, cosa nefasta per avançar cap a la integració dels nouvinguts i cap a la consecució d’una Badalona cohesionada.
acabo d’afegir un nou enllaç dins d’aquest bloc. Es tacta del Bloc d’en Titot, cantant d’un dels grups més coneguts del país, els Brams, i d’altres propostes interessants de la música catalana (Aramateix, Dijous Paella, Mesclat, …). Ell també és una incorporació recent a la blogosfera i que ben segur donarà bons articles. De fet, ja ha començat amb una crítica a un article a la Vanguardia sobre la música en català.
El meu darrer comentari ja ha merescut una ràpida resposta per part d’en Jordi Albadalejo. Allà, lluny d’entrar a replicar la meva crítica política a un plantejament estratègic, es diu que em dedico a tirar runa sobre el el seu partit, tant en l’àmbit local com en el nacional. No vull deixar de comentar aquesta afirmació, que pretén tirar pilotes fora i no respondre cap dels temes que plantejava a la meva anterior entrada.
L’entrada d’avui vol ser una benvinguda i a la vegada una rèplica a una entrada d’un nou bloc badaloní. Tal com informa avui Vilaweb Badalona, la blogosfera badalonina ha crescut i ho ha fet amb un nom propi: en Jordi Albadalejo, assessor del grup municipal d’Erc a l’Ajuntament. Doncs això, dono la benvinguda a en Jordi en aquest nou món dels blocs, al qual jo hi sóc des de fa poc.