Bloc d’en Marc Sallas

Ara vull parlar d’una informació que ha aparegut a la premsa local aquesta setmana i de l’últim Ple de l’Ajuntament d’aquest any, celebrat el passat dimarts 19.
Sobre aquesta notícia de principis de setmana, on es deia que dos destactats membres del Psoe local van arribar a les mans en una reunió pseudo-clandestina d’una de les faccions del partit, he de dir que no m’estranya. No m’estranya perquè si veus la xul·leria i pedanteria que gasten els dirigents d’aquest partit, no et pot estranyar que quan hi ha més tensió del compte, la cosa peta. Els dos militants que es van barallar eren en Joan Carles Lacruz, coordinador del Districte primer, i en Jordi Font, president de l’Associació de Veïns de la Ronda de St. Antoni. Els podem posar al nivell d’en Xavier Garcia Albiol, del PP local, que va saltar a la fama arrel de la seva actuació a Martorell l’octubre passat i també pels insults contra l’Assemblea de Joves de Badalona el passat mes de març. Quina mena de polítics locals tenim? Els que ens mereixem?

(more…)

hola a tothom,

avui no em puc extendre massa. Us dono només un parell d’enllaços interessants perquè pogueu estar informats.

D’un costat, hi ha la iniciativa d’un grup de gent de Mataró d’impulsar la plataforma “Mataró Viu” per donar suport als companys de la CUP d’aquella ciutat. En aquesta Plataforma s’hi troba gent com en Pep Riera, l’ex-coordinador nacional d’Unió de Pagesos. La notícia completa la podeu llegir aquí.

Per altra banda, recullo la idea de la CUP de Manresa de fer unes jornades sobre l’us i la problemàtica de la bicicleta a les ciutats. En podeu llegir més aquí .

I per últim, un article interessant d’en Carles Castellanos publicat a el Punt abans d’ahir sobre les perspectives de l’independentisme.

Quan era petit, una de les meves primeres lectures polítiques va ser un llibre de la prestatgeria de casa els meus pares. Es tractava d’un llibre que portava per títol “Xile al cor”, escrit per Ignasi Pujadas i publicat l’any 1976. Aquest llibre em va donar una de les primeres bofetades polítiques de la meva vida, i considero que és una d’aquelles lectures que marca la teva evolució posterior.

Xile, malgrat trobar-se a molts milers de quilòmetres dels Països Catalans, representa un punt de llum en la història mundial recent per molts militants revolucionaris. Les figures de Salvador Allende i de Neruda, o les més properes de Joan Alsina i Antoni Llidó s’han convertit en incones de les lluites populars d’arreu. Representen la lluita contra la barbàrie, la lluita des del convenciment que un altre món, més que possible, és necessari.

I no em puc estar de criticar com ara, passats més de trenta anys del cop d’estat i uns pocs dies de la dseaparició física del dictador, el farïseisme s’ha intal·lat al nostre debat polític. He anat resseguint entre els blocaires que conec les notícies publicades darrerament arran de la defunció del dictador, i són poquets els que parlen de la gent d’aquí que no s’ha hagut de veure enfrontats amb els tribunals de la “democràcia”. Gent com en Samaranch o en Sentís, o d’altres com Fraga o Martín Villa fora del país. A aquests ningú els ha volgut portar davant dels tribunals, per enfrontar-se amb els 40 anys de feixisme que van instaurar…

En fi, que ja se sap que el “geperut no es veu el gep” i que es deu dormir molt tranquil anant a buscar dictadors d’altres latituds, mentre fas els ulls grossos amb els que es van aixecar contra un govern democràticament escollit. Ironies de la història, en diran uns, derrota dels sectors populars de la societat, ho considero jo.

hola a tothom,

com molts ja deveu saber, els Verds i la CUP de Badalona hem començat a caminar conjuntament. Penso que és una molt bona notícia per la ciutat, perquè implica sumar esforços en clau ecologista, nacional i d’esquerres en un municipi on les tres idees necessiten una empenta decidida.

Avui en Francesc Alfambra en nom de els Verds i jo en nom de la CUP presentarem aquest preacord al qual hem arribat i que ens ha de portar a començar a vertebrar una alternativa de ciutat, una clara oposició d’esquerres en front d’una classe política local que ja ha abandonat qualsevol idea de transformació. Presentar-nos a les eleccions, a diferència de la resta de candidatures, no serà per nosaltres una finalitat, no representa, en cap cas, el nostre modus vivendi. És únicament un element més, una eina més per canviar la realitat. En cap cas la única.

En aquest camí, tant els Verds com la CUP estem convençuts d’anar-nos trobant encara més gent farta de les actituds dels polítics locals, i amb ganes de tenir una nova veu al Ple de l’Ajuntament que defensi un gir polític a la ciutat. D’això n’estem convençuts, i aquest és el primer pas.
Per cert, us deixo aquí més avall la invitació pel sopar que farem les dues organitzacions aquest dissabte al Centre Cívic de St. Roc (C/St. Joan Evangelista s/n, al pis de sobre el mercat del barri). A la roda de premsa d’avui al matí també volem anunciar aquest sopar, que servirà per fer visible el treball conjunt entre els Verds i la CUP. Si podeu, no us esteu de venir, doncs comptarem amb un menú excepcional i l’ambient serà molt agradable.

Si l’altre dia parlava de la nefasta entrega de premis a dues entitats tant antisocials com la Tugsal i la Caixa, avui deixeu-me que us parli de les esquerres oficials d’aquesta ciutat. Això de dir que vas (anem) a les eleccions és interessant, perquè aleshores, i només aleshores, comences a existir per segons quines persones.

Aquest interès tant fictici i desproporcionat, et permet anar coneixent de prop les coses que ja intuïes (en el meu cas intuïem). Em refereixo a la ideologia dels partits que representa que estan a l’esquerra del Psoe local. Es tracta d’una pràctica política que jo defineixo amb el “no-hi-ha-res-a-fer” o en la “teoria del mal menor”. Quan parles amb aquestes forces polítiques i entres una mica en profunditat veus que ja han abandonat qualsevol pensament rupturista amb la situació actual. Han abandonat qualsevol pensament o idea que s’allunyi dels paràgrafs dels seus estatuts i constitucions. Han esdevingut, en poques paraules, allò que no volien esdevenir: part d’un estat que volien transformar i que se’ls ha menjat amb patates.

(more…)

Sento a poquetes persones (per no dir cap) que parlin de Badalona com una ciutat desperta, que satisfà les necessitats de la seva gent i on ve de gust viure-hi. La nostra és una ciutat ensopida, ja ho he dit en algun altre lloc. Ensopida perquè sembla que no existeixi res més que l’adminsitració amb els seus polítics-funcionaris, ensopida perquè ningú planta cara i perquè tothom es resigna en el “veure-les venir”.

Ahir em van explicar una bona mostra d’aquest estat d’opinió i que tant em preocupa: resulta que no fa gaire hi va haver una entrega de premis al voluntariat, atorgats pels Voluntaris de Badalona. Resulta si més no curiós, que a Badalona s’entreguin uns premis així i que recaiguin ni més ni menys en dos dels grans culpables de la nostra situació: la Tugsal i la Caixa. M’explico.

(more…)