Quan era petit, una de les meves primeres lectures polítiques va ser un llibre de la prestatgeria de casa els meus pares. Es tractava d’un llibre que portava per títol “Xile al cor”, escrit per Ignasi Pujadas i publicat l’any 1976. Aquest llibre em va donar una de les primeres bofetades polítiques de la meva vida, i considero que és una d’aquelles lectures que marca la teva evolució posterior.
Xile, malgrat trobar-se a molts milers de quilòmetres dels Països Catalans, representa un punt de llum en la història mundial recent per molts militants revolucionaris. Les figures de Salvador Allende i de Neruda, o les més properes de Joan Alsina i Antoni Llidó s’han convertit en incones de les lluites populars d’arreu. Representen la lluita contra la barbàrie, la lluita des del convenciment que un altre món, més que possible, és necessari.
I no em puc estar de criticar com ara, passats més de trenta anys del cop d’estat i uns pocs dies de la dseaparició física del dictador, el farïseisme s’ha intal·lat al nostre debat polític. He anat resseguint entre els blocaires que conec les notícies publicades darrerament arran de la defunció del dictador, i són poquets els que parlen de la gent d’aquí que no s’ha hagut de veure enfrontats amb els tribunals de la “democràcia”. Gent com en Samaranch o en Sentís, o d’altres com Fraga o Martín Villa fora del país. A aquests ningú els ha volgut portar davant dels tribunals, per enfrontar-se amb els 40 anys de feixisme que van instaurar…
En fi, que ja se sap que el “geperut no es veu el gep” i que es deu dormir molt tranquil anant a buscar dictadors d’altres latituds, mentre fas els ulls grossos amb els que es van aixecar contra un govern democràticament escollit. Ironies de la història, en diran uns, derrota dels sectors populars de la societat, ho considero jo.
